AL CEMENTIRI (Una història tendra)

Diumenge a les nou del matí, Déu no hi era. El cementiri aparentava respirar el ritme pausat dels qui ja han abandonat la frisança.
Un poble de quatre cases arrossinades. Només quaranta forats per als morts i encara en sobraven, per a un poblot de misèria que no té esma ni per a la intriga. Quaranta casotes, quaranta forats per als morts. Algunes tombes a terra, un parell de xiprers malalts, una sala de desfer inutilitzada i les comptades tragèdies darrere el gruix brut: l’adolescent fatalment enamorada, l’home que es va penjar, el nen mal alletat, l’hereu tísic traspassat a finals de segle.
En mig de tanta mort oblidada, una sepultura recent, tot just del dia anterior, amb les flors encara vigoroses, les llàgrimes encara presents, la tapa frontal tova encara. “Ora Pro Novis”.
La difunta és Telma, ni jove ni vella, a mig camí d’una vida avorrida i displicent, molt malalta durant molt de temps, gairebé insensible al dolor. A l’últim respir, una mà li havia clos els ulls i el mossèn li augurava un bon cel, mentre algú altre cobria el cos finat amb la mantellina de les festes, un atuell blanquíssim, ple d’ous microscòpics d’arnes.
Fora els anells dels dits, ja no era hora d’exhibir-hi ni or ni plata, sinó de deixar-s’hi embolicar rosaris negres. Telma no necessitava res, només una caixa robusta i un grapat d’oracions pietoses.
Diumenge a les nou d’un dia sense núvols i amb vent, un vent tirànic, esbojarrat, ensordidor. Els xiprers es movien com si tremolessin, tan dèbils, tan alts, amb tantes clapes esgrogueïdes. Déu no era enlloc: ni a les muntanyes ni als crucifixos. Satanàs potser sí que rondava entre les tombes, però Satanàs era sord.

Puntual arribava, com cada dia a les nou, l’aficionada a la mort, Cinta “la Pertorbada”. El sobrenom l’afegia el veïnat, remugant d’orella a orella, acompanyant-se amb el moviment de l’índex a les temples. Cinta “la Pertorbada”, jove i boja, aficionada a la mort. Alta, prima i bruna, d’ulls serens, gestos lents i teatrals, gairebé plastificada. Estimava la vida en la mesura que significava l’única travessia cap a la mort. Menjava bé, cuidava el cos amb tota mena d’afalacs, feia el possible per mantenir-se sana el màxim temps, assegurant-se, així, l’absolut gaudi dels anys previs a la gran data.
Franquejava l’entrada del recinte sagrat, s’aturava al llindar i s’emplenava els pulmons, satisfeta, complaguda. Passejava els ulls pels nínxols, les tombes i els xiprers, i després ho tocava i ho besava amb reverència. S’esforçava a imaginar els cadàvers dins les caixes: alguns a mig podrir, alguns intactes, alguns només os.
Que feliç era Cinta! Cap fet, cap malaltia, cap sensació perduraria per sempre. Hi havia una data gloriosa que arribaria segur, implacable, i l’alliberaria de l’obligació -certament una mica molesta- d’haver de respirar tantes vegades al dia.
El vent continuava sacsejant les fulles esprimatxades dels xiprers i arrencava trossos de flors, les flors encara vigoroses de l’enterrament de Telma. Cinta s’assegué al terra, davant la sepultura nova, i no va poder reprimir un viu sentiment de gelosia. Telma, morta; ella, no. Encara no.

Nit, quietud i calma xafogosa a l’interior del nínxol. Cap ritme, ni temps ni harmonia ni desordre ni formes ni grisos ni crits. A Telma l’envoltava el res i el res impregnava la caixa enorme i càlida, d’un encoixinat tou, suau, immaculat.
Però Telma, estranyament, percebia el res. Endormiscada en una catalèpsia a punt de superar, notava el pessigolleig de la semiconsciència i es diria que ja s’adonava del bum-bum-bum -primer lent, després més ràpid- del bombeig del cor. A fora, el vent udolava enfollit. A Telma no li arribava ni el més lleu senyal del món.
Va obrir els ulls i li va semblar que no els obria. Va tornar-hi, una vegada, dues, tres, però l’obscuritat era obstinada. Començava a recordar coses. Ara, ara, ara sí! Estirada al llit de casa, algú li passava la mà pel damunt dels ulls, algú la tapava amb una tela flonja, una veu d’home resava monòtona. Li treien els anells dels dits. Els anells! Qui s’atrevia a... Va provar de moure les mans entumides i palpant va reconèixer la forma de la creu. Un rosari? Déu del cel! Però diumenge Déu no hi era i Satanàs sordejava.
Cinta cantava alt en un intent inútil de sobreposar la seva veu a la del vent. Entonava a la mort una melodia inventada i cada dia hi afegia una estrofa. Entusiasmada, s’aplaudia i saludava el públic, una filera de difunts invisibles, entre els quals es comptava Telma. Telma -senyor, senyor!-, víctima d’una catalèpsia de la qual acabava de despertar.
L’enterrada respirava sorollosament amb la boca oberta, les cames corbades fent força, les mans esgarrapant l’encoixinat, el ventre tens, les galtes roges de foc, la jugular inflada i violàcia. Volia cridar i tustar les parets de la caixa però se sentia com borratxa, l’aire s’espessia a cada glopada i la immobilitat s’imposava. Només el cervell copsava, per instants, fragments de realitat: enterrada viva, falta d’oxigen, enterrada viva! I, recuperades algunes forces, Telma tornava a gratar l’encoixinat mortuori, tornava a doblegar les cames, tornava a obrir i tancar la boca i a respirar amb espasmes, la desesperació creixia, els minuts s’eternitzaven, el cos era un esgarrifós lament. I, a la fi, va poder articular paraules d’auxili.

Cinta “la Pertorbada” s’allunyava del nínxol de Telma. Encara que hagués estat el matí sencer al seu davant, el vent no li hauria deixat sentir els esgarips horripilants de Telma.
Encara que el vent s’hagués aturat i Cinta hagués captat Telma, per principis no l’hauria volgut ajudar a sortir del nínxol ni de la caixa.
Encara que el vent s’hagués aturat, Cinta hagués captat Telma, s’hagués decidit a socórrer-la, hagués anat a buscar un martell i una escarpa i hagués enrunat la tapa exterior, no hauria tingut temps ni força per treure la caixa i espatllar la tanca.
I encara que l’hagués pogut alliberar, la rediviva només hauria durat uns vint minutets, perquè el cas és que Telma tenia un mal lleig i estava malalta de morir.
S’havia escaigut en diumenge, ostres. Els diumenges -ho sap tothom-, Déu no treballa.

Maria Dolors Farrés

16 de juliol, les 12:21 de la matinada

La música sona alta,
l'hora molt llunyana
i massa son al final del dia.

Els sons són estranys,
d'altres mons
llunyans com els teus dits.

Torna i torna,
la melodia és repetitiva
i agradable i melós el teu perfum.

Sembla com nit,
fosca com la nit i més
sota una lluna sense expressió.

Tinc feina,
altra feina que...
No la penso acabar..., ni cal.

La música sona alta,
com ha de ser,
i sona i sona llunyana.

Et tinc tan a prop,
tan lluny, que sembles sortir
d'una melodia..., de la puta nit.


Jordi Vilardell Solà

L’orla d’en Frederic

En Frederic es va dirigir a l’Orlimac per recollir, tal com indica el mateix nom del comerç, les seves fotos de l’orla. Sabia, d’entrada, que no havia quedat afavorit. Tampoc era guapo, però els de l’Orlimac en tenien gran part de culpa, tot s’ha de dir, perquè t’obligaven a posar d’una manera determinada per tal de configurar una orla de tota la classe perfectament ordenada. Per exemple: “La Clàudia –va pensar en Frederic– no és tan atractiva, perquè no li han deixat retratar el perfil esquerre! Ni tòrcer el coll mig en avall d’aquella manera que els seus ulls semblen d’autèntica felina infernal a punt d’assaltar-te.” En Frederic va deixar d’emocionar-se, perquè llavors era quan pensava i s’encallava amb la idea que la vida era molt dura, i ja prou que li recordava l’orla. Però també hi havia companys que el feien morir de riure, com ara el punki de torn vestit amb camisa blanca i la jaqueta negra institucional, mig somrient i la cara altiva, tal com constava en els requisits. O en Pau! Que, per primer cop, en Frederic el veia amb un somriure als llavis, i potser així encara feia més por.
Així que, en Frederic, ja el teníem llicenciat. I quan la mare, el pare, l’àvia Antònia, l’oncle Cisco i l’amic de la família, l’Eliseu, van xisclar, aplaudir, felicitar, cantar, plorar, ballar i brindar per la foto, en Frederic es va rendir. L’orla se la podien ben quedar. Si la volia penjar a l’habitació no era per qüestió d’orgull i mèrits acadèmics, sinó per riure una estona: dels companys, del sistema universitari i dels records d’una vida de quatre anys fulgents i farcits d’experiències a la gran ciutat de festa contínua.
-Fill, n’estem molt orgullosos de tu.
I és així com en Frederic va aconseguir un cotxe nou de trinca, un tot terreny, perquè pogués anar a la muntanya. “El que al fill li agradi.” I és així també com va enamorar la Núria i va escalar al món laboral (parlem d’un sol esgraó ascendent de via directa), perquè era la filla d’un gran empresari i periodista, director d’un diari de força renom al país. Però, com que no en tenia ni idea, un bon home li feia la feina. L’arribà a substituir en tants moments que, en lloc de donar encàrrecs a la Núria, li acabà donant flors.
En Frederic era tant inservible i irrellevant com l’orla dels bons i els mals estudiants.


Eva Ortega i Puig

Tècnica d'avortament domèstic

Una ambulància es va endur el cos inconscient de l’adolescent i va ingressar-la a la unitat d’urgències de l’hospital. El ginecòleg l’havia informat hores abans que estava embarassada de dos mesos i la noia havia intentat avortar empassant-se el contingut de quatre capses de xinxetes. Ara, al cap de deu anys, la noia ja és tota una dona, disposa d’un bonic estómac artificial i no es perd ni un sol espectacle del seu estimat fill, el faquir infantil més popular del país.

L'orgull de la ciència

Cada vegada que l’excèntric científic comentava la seva intenció de passar una temporada de repòs a dins del frigorífic, tothom el prenia per boig. Li explicaven que no hi aguantaria més d’un parell d’hores, que el fred estricte aturaria les seves constants vitals i que, en lloc d’un període de vacances, acabaria accelerant el seu trasllat definitiu al cementiri, però només n’obtenien un somriure descregut per resposta. Quan, després de tancar la porta de la nevera, el científic va comprovar que s’apagava la bombeta amb què pretenia escalfar-se, va deduir que potser la resta del món tenia raó, però per orgull va decidir quedar-s'hi i esperar si per casualitat tornava a encendre’s.

Els miracles asfàltics del gos abandonat

El conductor de la furgoneta va fer un brusc moviment de volant tan bon punt els fars del vehicle van il·luminar al cadell abandonat. El gos va moure's acollonidament a la seva dreta, cap a la línia blanca de la fosca carretera, i només un miracle va fer possible que un cotxe esportiu que realitzava un avançament prohibit no l'estampés damunt l'asfalt. Uns segons abans que un camió d'alt tonatge el convertís en una pelleringa inidentificable, un meteorit de gran diàmetre va impactar contra la terra i va acabar, no només amb el patiment del cadell, sinó també amb tota resta de vida humana, animal o vegetal sobre el planeta.

El crim perfecte

L’aficionat a llegir novel·les policíaques va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que pogués fer pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil, perquè va triar una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. Un crim perfecte, detall que no pot atribuir-se a l’autor, que no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les seves habituals borratxeres, però que afortunadament ningú va creure’s.



Jordi Remolins

Albert Soler (Ripoll, 1974), creatiu publicitari, va debutar el 2008 amb el llibre Citas encadenadas (Editorial Penombra d'Argent). albert@quimera.cat

Senyora Martini (Ripoll, segle XX), funcionària.

Joan Pujol (Ripoll, 1981), dissenyador gràfic. elnele@hotmail.com

Maria Dolors Farrés (Vic, 1962), escriptora i experiodista, va ser finalista del premi Sant Jordi 2007 amb El Monestir de l'amor secret (Proa, 2008). També és autora de Ciutat Ambre (Columna, 1995) i El Pla del Remei (Generalitat de Catalunya, 1995).

Jordi Vilardell Solà (Torelló, 19??), informàtic, ninotaire i pioner d'Elforatfanzine.

Eva Ortega i Puig (Campdevànol, 1987), estudiant de comunicació audiovisual i actriu (de pacotilla). Això sí, tot plegat amb molt amor a l'art.

Jordi Remolins (Ripoll, 1970), mecànic i periodista a temps parcial. Es va autoeditar el llibrot Subcampions en sèrie (Edizioni Vitali, 2004). renzomontagnani@hotmail.com