AL CEMENTIRI (Una història tendra)

Diumenge a les nou del matí, Déu no hi era. El cementiri aparentava respirar el ritme pausat dels qui ja han abandonat la frisança.
Un poble de quatre cases arrossinades. Només quaranta forats per als morts i encara en sobraven, per a un poblot de misèria que no té esma ni per a la intriga. Quaranta casotes, quaranta forats per als morts. Algunes tombes a terra, un parell de xiprers malalts, una sala de desfer inutilitzada i les comptades tragèdies darrere el gruix brut: l’adolescent fatalment enamorada, l’home que es va penjar, el nen mal alletat, l’hereu tísic traspassat a finals de segle.
En mig de tanta mort oblidada, una sepultura recent, tot just del dia anterior, amb les flors encara vigoroses, les llàgrimes encara presents, la tapa frontal tova encara. “Ora Pro Novis”.
La difunta és Telma, ni jove ni vella, a mig camí d’una vida avorrida i displicent, molt malalta durant molt de temps, gairebé insensible al dolor. A l’últim respir, una mà li havia clos els ulls i el mossèn li augurava un bon cel, mentre algú altre cobria el cos finat amb la mantellina de les festes, un atuell blanquíssim, ple d’ous microscòpics d’arnes.
Fora els anells dels dits, ja no era hora d’exhibir-hi ni or ni plata, sinó de deixar-s’hi embolicar rosaris negres. Telma no necessitava res, només una caixa robusta i un grapat d’oracions pietoses.
Diumenge a les nou d’un dia sense núvols i amb vent, un vent tirànic, esbojarrat, ensordidor. Els xiprers es movien com si tremolessin, tan dèbils, tan alts, amb tantes clapes esgrogueïdes. Déu no era enlloc: ni a les muntanyes ni als crucifixos. Satanàs potser sí que rondava entre les tombes, però Satanàs era sord.

Puntual arribava, com cada dia a les nou, l’aficionada a la mort, Cinta “la Pertorbada”. El sobrenom l’afegia el veïnat, remugant d’orella a orella, acompanyant-se amb el moviment de l’índex a les temples. Cinta “la Pertorbada”, jove i boja, aficionada a la mort. Alta, prima i bruna, d’ulls serens, gestos lents i teatrals, gairebé plastificada. Estimava la vida en la mesura que significava l’única travessia cap a la mort. Menjava bé, cuidava el cos amb tota mena d’afalacs, feia el possible per mantenir-se sana el màxim temps, assegurant-se, així, l’absolut gaudi dels anys previs a la gran data.
Franquejava l’entrada del recinte sagrat, s’aturava al llindar i s’emplenava els pulmons, satisfeta, complaguda. Passejava els ulls pels nínxols, les tombes i els xiprers, i després ho tocava i ho besava amb reverència. S’esforçava a imaginar els cadàvers dins les caixes: alguns a mig podrir, alguns intactes, alguns només os.
Que feliç era Cinta! Cap fet, cap malaltia, cap sensació perduraria per sempre. Hi havia una data gloriosa que arribaria segur, implacable, i l’alliberaria de l’obligació -certament una mica molesta- d’haver de respirar tantes vegades al dia.
El vent continuava sacsejant les fulles esprimatxades dels xiprers i arrencava trossos de flors, les flors encara vigoroses de l’enterrament de Telma. Cinta s’assegué al terra, davant la sepultura nova, i no va poder reprimir un viu sentiment de gelosia. Telma, morta; ella, no. Encara no.

Nit, quietud i calma xafogosa a l’interior del nínxol. Cap ritme, ni temps ni harmonia ni desordre ni formes ni grisos ni crits. A Telma l’envoltava el res i el res impregnava la caixa enorme i càlida, d’un encoixinat tou, suau, immaculat.
Però Telma, estranyament, percebia el res. Endormiscada en una catalèpsia a punt de superar, notava el pessigolleig de la semiconsciència i es diria que ja s’adonava del bum-bum-bum -primer lent, després més ràpid- del bombeig del cor. A fora, el vent udolava enfollit. A Telma no li arribava ni el més lleu senyal del món.
Va obrir els ulls i li va semblar que no els obria. Va tornar-hi, una vegada, dues, tres, però l’obscuritat era obstinada. Començava a recordar coses. Ara, ara, ara sí! Estirada al llit de casa, algú li passava la mà pel damunt dels ulls, algú la tapava amb una tela flonja, una veu d’home resava monòtona. Li treien els anells dels dits. Els anells! Qui s’atrevia a... Va provar de moure les mans entumides i palpant va reconèixer la forma de la creu. Un rosari? Déu del cel! Però diumenge Déu no hi era i Satanàs sordejava.
Cinta cantava alt en un intent inútil de sobreposar la seva veu a la del vent. Entonava a la mort una melodia inventada i cada dia hi afegia una estrofa. Entusiasmada, s’aplaudia i saludava el públic, una filera de difunts invisibles, entre els quals es comptava Telma. Telma -senyor, senyor!-, víctima d’una catalèpsia de la qual acabava de despertar.
L’enterrada respirava sorollosament amb la boca oberta, les cames corbades fent força, les mans esgarrapant l’encoixinat, el ventre tens, les galtes roges de foc, la jugular inflada i violàcia. Volia cridar i tustar les parets de la caixa però se sentia com borratxa, l’aire s’espessia a cada glopada i la immobilitat s’imposava. Només el cervell copsava, per instants, fragments de realitat: enterrada viva, falta d’oxigen, enterrada viva! I, recuperades algunes forces, Telma tornava a gratar l’encoixinat mortuori, tornava a doblegar les cames, tornava a obrir i tancar la boca i a respirar amb espasmes, la desesperació creixia, els minuts s’eternitzaven, el cos era un esgarrifós lament. I, a la fi, va poder articular paraules d’auxili.

Cinta “la Pertorbada” s’allunyava del nínxol de Telma. Encara que hagués estat el matí sencer al seu davant, el vent no li hauria deixat sentir els esgarips horripilants de Telma.
Encara que el vent s’hagués aturat i Cinta hagués captat Telma, per principis no l’hauria volgut ajudar a sortir del nínxol ni de la caixa.
Encara que el vent s’hagués aturat, Cinta hagués captat Telma, s’hagués decidit a socórrer-la, hagués anat a buscar un martell i una escarpa i hagués enrunat la tapa exterior, no hauria tingut temps ni força per treure la caixa i espatllar la tanca.
I encara que l’hagués pogut alliberar, la rediviva només hauria durat uns vint minutets, perquè el cas és que Telma tenia un mal lleig i estava malalta de morir.
S’havia escaigut en diumenge, ostres. Els diumenges -ho sap tothom-, Déu no treballa.

Maria Dolors Farrés