L’orla d’en Frederic

En Frederic es va dirigir a l’Orlimac per recollir, tal com indica el mateix nom del comerç, les seves fotos de l’orla. Sabia, d’entrada, que no havia quedat afavorit. Tampoc era guapo, però els de l’Orlimac en tenien gran part de culpa, tot s’ha de dir, perquè t’obligaven a posar d’una manera determinada per tal de configurar una orla de tota la classe perfectament ordenada. Per exemple: “La Clàudia –va pensar en Frederic– no és tan atractiva, perquè no li han deixat retratar el perfil esquerre! Ni tòrcer el coll mig en avall d’aquella manera que els seus ulls semblen d’autèntica felina infernal a punt d’assaltar-te.” En Frederic va deixar d’emocionar-se, perquè llavors era quan pensava i s’encallava amb la idea que la vida era molt dura, i ja prou que li recordava l’orla. Però també hi havia companys que el feien morir de riure, com ara el punki de torn vestit amb camisa blanca i la jaqueta negra institucional, mig somrient i la cara altiva, tal com constava en els requisits. O en Pau! Que, per primer cop, en Frederic el veia amb un somriure als llavis, i potser així encara feia més por.
Així que, en Frederic, ja el teníem llicenciat. I quan la mare, el pare, l’àvia Antònia, l’oncle Cisco i l’amic de la família, l’Eliseu, van xisclar, aplaudir, felicitar, cantar, plorar, ballar i brindar per la foto, en Frederic es va rendir. L’orla se la podien ben quedar. Si la volia penjar a l’habitació no era per qüestió d’orgull i mèrits acadèmics, sinó per riure una estona: dels companys, del sistema universitari i dels records d’una vida de quatre anys fulgents i farcits d’experiències a la gran ciutat de festa contínua.
-Fill, n’estem molt orgullosos de tu.
I és així com en Frederic va aconseguir un cotxe nou de trinca, un tot terreny, perquè pogués anar a la muntanya. “El que al fill li agradi.” I és així també com va enamorar la Núria i va escalar al món laboral (parlem d’un sol esgraó ascendent de via directa), perquè era la filla d’un gran empresari i periodista, director d’un diari de força renom al país. Però, com que no en tenia ni idea, un bon home li feia la feina. L’arribà a substituir en tants moments que, en lloc de donar encàrrecs a la Núria, li acabà donant flors.
En Frederic era tant inservible i irrellevant com l’orla dels bons i els mals estudiants.


Eva Ortega i Puig